“Digues-me que m’estimes, encara que sigui un somni, digues-me que m’estimes i et prometo que et creuré…” Els Pets.

Ompli’m el cos de mentides, només aquesta nit. A partir de demà ja no ho necessitaré més, o sí, segurament sí, a qui pretenc enganyar. Però avui necessite especialment perdre’m en la teva pell, emmetzinar-me les mans del teu tacte dur sota els llençols i recordar, quan tu no estigues, recordar-te a les parets blanques, dibuixar-te al sostre de l’habitació, dibuixar-te llunes plenes de sospirs i xiuxiueijos que avui ressonen a la teva nuca. No puc prometre no tornar a pensar-te si algun dia açò no funciona, ni tornar a viure un sol moment amb tu dins meu, però m’agradaria prometre no fallar en res… en res més, mai més… perquè vull que tot funcione. Em sembla egoïsta i rídicul queixar-me, potser demane la perfecció. Però a vegades sent que les paraules que ens diem no signifiquen res, ni tan sols tenen sentit dins aquestes quatre parets, tu i jo no som res més que dos trossos d’ànima que es diuen res i que senten juntes, es perden i se’n van soles, agafades de la mà sense soltar-se. Dues ànimes, com dues llàgrimes en la pluja, tan semblants per fora i tan diferents per dins… però juntes per sempre. Només vull que sigui tot igual que abans. Sense ficar la pota, sentint tant o més que quan et vaig confessar que cremaves dins meu cada volta que sentia una carícia accidental.

Dona’m més delicadesa… necessite tant de tu! No sé quin és el problema, però sé que la tendresa m’ofereix millor futur. Andreu Valor.